DIA 358. SIEMPRE HAY DOS VERSIONES...

LA HISTÒRIA DE LA CAPUTXETA VERMELLA

SEGONS EL LLOP FEROTGE

Un dia de sol, mentre estava recollint la porqueria que havien deixat els turistes vaig sentir passes. Em vaig amagar darrere d'un arbre i vaig veure com s'apropava una noia amb una Caputxeta vermella. Naturalment vaig aturar-la per saber qui era. Li vaig demanar i també li vaig demanar a on anava, d'on venia i tota la resta.

Em va cantar i ballar i va dir-me que anava a veure la seva àvia i que en aquella panera portava el berenar. Semblava una persona honesta, però estava en el meu bosc i, sincerament, tenia una imatge sospitosa amb aquella vestimenta. Així que vaig decidir mostrar-li la gravetat de travessar el bosc sola, sense anunciar-se i anant vestida d'aquella manera.

Anillos 7€

La vaig deixar que seguís el seu camí, i em vaig avançar a la casa de la seva àvia. Quan vaig veure aquella simpàtica velleta, li vaig explicar el meu problema i ella va

estar d'acord en que la seva neta necessitava aprendre una lliçó. La velleta va accedir

a amagar-se fins que jo la cridés. De fet, es va ficar sota el llit. Quan la noia va arribar, la vaig convidar a l'habitació on era, vestit amb la roba de l'àvia. La noia va entrar i va dir alguna cosa horrible sobre les meves gran orelles. Havia estat insultat abans, així que vaig tractar de suggerir-li que les meves grans orelles em permetien escoltar-la millor. El que jo volia dir-li era que jo l'estimava i que desitjava prestar-li més atenció al que ella deia. Però ella va fer un altre comentari insultant sobre els meus ulls. Us podeu imaginar com començava a sentir-me amb la Caputxeta, que semblava tan mona, però que aparentment era una mala persona. De totes maneres, com que sóc partidari de la política de posar l'altra galta, li vaig respondre que els meus "ullots" m'ajudaven a veure-la millor. I va tornar a insultar-me, va riure's de les meves dents. Sé que hauria hagut de controlar-me, però tinc aquest problema de les dents grosses. I vaig botar del llit i li vaig cridar que les meves dents servirien per menjar-me-la millor. En realitat, cap llop no es va menjar la Caputxeta, tot el món ho sap. Però ella va començar a córrer i a cridar per tota la casa. Jo la perseguia per calmar-la. Ja m'havia tret la roba de l'àvia, però açò només va empitjorar les coses. De sobte es va obrir la porta i un llenyataire altíssim va entrar amb una destral. Quan el vaig veure vaig comprendre que estava en problemes. Hi havia una finestra al meu darrera i vaig sortir corrents.